Accentuació

Classifiquem les paraules, segons quina siga la síl·laba tònica, en tres grups:

Agudes: quan tenen la síl·laba tònica en darrer lloc: CAR RER / SO LAR
Planes: quan la tenen en penúltim lloc: LLA PIS / PLU JA
Esdrúixoles: si la tenen en l’antepenúltim lloc: HIS TÒ RI A/ SÍL VI A

Tipus d’accent
L’accent pot ser agut o tancat.

Normes d’accentuació
a) S’accentuen gràficament les paraules agudes acabades en –vocal, -AS, -ES, -IS, -OS, -US, -EN, -IN: ESPÒS / CAMÍ/ BALÓ/ DESPRÉN/ TOMÀS

b) S’accentuen les paraules planes que no acaben en cap de les terminacions anteriors: FÀCIL / FENÒMENS / VÀREU (acaba en diftong)/ CÒLIC/ ÀCID

c) S’accentuen totes les paraules esdrúixoles: SIMFÒNICA/ NÀUTICA/ FAMÍLIA

Segons la posició de la síl·laba tònica, podem classificar les paraules en:

Agudes. La síl·laba tònica és l’última: allà, París, cargol.

Planes. La síl·laba tònica és la penúltima: llibre, fàcil, èxit.

Esdrúixoles. La síl·laba tònica és l’antepenúltima: àlgebra, tònica, màquina.

A l’hora d’accentuar haurem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:

· La a és, com ja sabem, la vocal més oberta, s’accentua sempre amb l’accent
obert: pàgina, semàfor, demà.

· La i i la u, com que són les vocals més tancades s’accentuen sempre amb
l’accent tancat: bústia, pastís, ningú, cadascú.

· La o i la e poden portar accent obert o tancat, segons la pronúncia del so:
església, molèstia, tómbola, però.

Accentuació de les agudes
Accentuarem totes les paraules agudes acabades en: a, e, i, o, u, as, es, is, os,
us, en, in. Excepció: no accentuarem les paraules agudes que acaben en
diftong decreixent: avui, compreu, teniu.

Accentuació de les paraules planes
Accentuarem les paraules planes que no acaben en: a, e, i, o, u, as, es, is, os,
us, en, in: àtoms, càrrec, càstig, semàfor, caràcter. Sí que accentuarem les
paraules planes que acaben en diftong decreixent: cantàveu, dormíssiu, seríeu,
tinguéssiu, voldríeu.

Accentuació de les paraules esdrúixoles
Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes: fàbrica, elèctrica, víctima, àrbitre,
península.

 Cal tenir en compte el hiat, ja que les paraules amb el grup i + vocal
no formen diftong: ràdio, justícia, història, pèrdua, consciència.

CASOS ESPECIALS QUE HEM DE RECORDAR
Paraules que sovint es pronuncien amb la tònica equivocada:
ATMOSFERA
DIÒPTRIA
XANDALL
RÈPTIL
TÈXTIL
PNEUMÒNIA
LLÚCIA
QUILOGRAM
UCRAÏNA

L'ACCENTUACIÓ GRÀFICA

1. Normes generals
L'accent gràfic és el signe escrit sobre una lletra vocal amb el qual s'indica la síl·laba tònica de la paraula. En valencià hi ha dos classes d'accent gràfic: l'agut (´), que es col·loca sobre les vocals i (camí), u (útil), e tancada (església) i o tancada (córrer), i el greu (`), que es posa sobre la a (allà), la e oberta (modèstia) i la o oberta (història).

S'accentuen gràficament les paraules següents:

a) Les agudes acabades en a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in: germà, tornaré, Novetlè, allí, cantó, això, tabú; matalàs, burgés, avís, calmós, arròs, abús; entén, Berlín.
b) Les planes que no acaben en cap de les dotze terminacions indicades en l'apartat anterior: exàmens, cérvol, telèfon, príncep, concórrer, rònec, rústic.
c) Totes les esdrúixoles: llàgrima, església, ciència, península, fórmula, colònia, música.

REMARCA: L'accent també es fa servir per a indicar que la u precedida d'una g no forma diftong amb la vocal següent: agúe, gúa, ingúix.

2. L'accentuació diacrítica

L'accent també s'utilitza per a distingir homònims que tenen diferent significat. Este tipus d'accentuació s'anomena accentuació diacrítica, i pot afectar tant les paraules monosíl·labes com les polisíl·labes.

REMARCA: Els composts formats amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, marededéu, pregadéu, redéu, semidéu; rodamón; besnét, quadrinét, rebesnét, renét; contrapèl, repèl; litosòl, ressòl i subsòl.

 

Llista de paraules que hem de diferenciar

Sense accent gràfic	Amb accent gràfic
Be: nom de lletra. Cria de l’ovella.	Bé: adverbi de manera / riquesa.
Bota, botes: present del verb botar. Calçat.	Bóta, bótes: recipient per al vi.
Deu, deus: número 10. Present del verb deure.	Déu, déus: divinitat o ser suprem.
Dona, dones: persona sexe femení.	Dóna, dónes: present del verb donar.
Es: pronom feble.	És: present del verb ser.
Feu: present o imperatiu verb fer. Territori feudal.	Féu: passat perfet simple del verb fer.
Fora: adverbi de lloc.	Fóra: imperfet del subjuntiu del verb ser.
Ma: possessiu	Mà: part del cos.
Mes: part de l’any.	Més: adverbi de quantitat
Molt, molta: quantitat.	Mòlt, mòlta: del verb moldre.
Mon: possessiu.	Món: univers.
Mora, mores: dona musulmana.	Móra, móres: fruit.
Net, neta: que no està brut o bruta.	Nét, neta: fill o filla del fill o filla.
Os, ossos: part de l’esquelet.	Ós, óssos: animal.
Pel, pels: contracció per + el o els.	Pèl, pèls: del cos.
Se: pronom.	Sé: present del verb saber.
Si: condicional.	Sí: afirmació.
Soc: tronc de l’arbre / calçat.	Sóc: present del verb ser.
Sol, sols: astre. Sense companyia. Present delverb soler.	Sòl, sòls: superficie o terra.
Son: possessiu / ganes o acte de dormir.	Són: present del verb ser.
Te: beguda / pronom/ nom de la lletra.	Té: present del verb tindre.
Us: pronom.	Ús: acció d’usar.
Vens / venen: del verb vendre.	Véns / vénen: present del verb vindre.
Ves: reducció de veges.	Vés: imperatiu del verb anar.

Cal dir que les paraules que porten accent diacrític el mantenen amb els seus derivats i amb els seus compostos.